La violència contra les dones, i en especial la violència sexual, s’ha fet servir com a mecanisme de guerra al llarg de tota la història. Un dels casos més emblemàtics va ser el de l’antiga Iugoslàvia, on milers de dones van ser víctimes de violacions durant la guerra de Bòsnia entre el 1992 i el 1995. Així, la violació va ser utilitzada de forma sistemàtica amb l’objectiu de violentar les dones i llurs famílies; mitjançant la repressió i la por, van voler destruir les famílies i portar a terme una “neteja ètnica”. La vulneració dels drets de les dones va ser d’una magnitud tal que va marcar un abans i un després en la conceptualització de la violència sexual en conflictes armats.
Altres casos en que s’ha documentat la utilització de la violència sexual en diferents contextos de conflicte armat són els de Síria, República Democràtica del Congo (RDC), Myanmar, Sudàn, Sudàn del Sud, Colòmbia o República Centreafricana i actualment Ucraïna, entre d’altres.
Així, doncs, com s’ha pogut observar, la violència sexual s’ha produit en diferents contextos i conflictes, sense importar l’època, el motiu, la religió o l’ètnia.
De què tracta la violència sexual en conflictes armats?
La violència sexual en contextos de conflicte armat és un mecanisme deliberat i planificat que té com a objectiu ferir, humiliar, degradar i/o destruir les dones de l’“adversari” i el teixit social del qual formen part. En agredir les dones dels “contrincants”, els agressors exerceixen una espècie d’humiliació simbòlica, mostrant com són de “mascles”, doncs ho fan quan els seus marits o parelles no estan presents per a “protegir-les”.
Si bé les dones són les principals afectades per la violència sexual, els fills i les filles de la víctima i els seus familiars també s’hi veuen exposats de la mateixa forma i són víctimes indirectes de la violència sexual. Cal esmentar que la violència sexual com a mecanisme de guerra no es limita únicament a les violacions, és un fenomen molt complex format per un conjunt de violències molt diverses, i en ocasions subtils.
Així, en l’informe de l’exsecretari general de la ONU, Ban Kimoon, es destaca que la violència sexual en els conflictes armats suposa:
“la violació, l’esclavitud sexual, la prostitució
forçada, l’embaràs forçat, l’avortament forçat,
l’esterilització forçada, el matrimoni forçat i
totes les altres formes de violència sexual de
gravetat comparable perpetrades envers les
dones, homes, nenes o nens, i que tenen una
vinculació directa o indirecta amb un conflicte”
Entre les estratègies de violència sexual també s’han identificat els anomenats “camps de violació” (en anglès, rape camps) en referència a l’ús d’espais -edificis, escoles, pàrquingsper violar reiteradament dones. Aquestes atrocitats reflecteixen la desigualtat vigent entre homes i dones, així com la forta influència dels estereotips sexistes en la societat.
A més, no hem d’ignorar que aquestes violències es donen perquè s’emmarquen dins un sistema patriarcal que ho permet i sustenta. Així, en contextos de crisi i guerra, les dones esdevenen subjectes especialment vulnerables a causa de la seva posició en el món i la societat; els homes, per la seva banda, exerceixen i perpetuen la violència masclista perquè disposen d’una sèrie de mecanismes socials, econòmics i polítics que els protegeixen.
La història es repeteix, el cas de les dones ucraïneses.
La situació de les dones a Ucraïna ja era problemàtica i un tema sensible abans de la guerra, doncs existia un elevat índex de dones víctimes de trata.
Com a exemple, l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM) va identificar i donar ajut a més de 1.000 víctimes de trata ucraïneses en el 2021. És per això que desprès de la invasió russa, diferents ONG i organismes internacionals alerten de l’expressa vulnerabilitat a la que estan exposades actualment les dones ucraïneses. L’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), assenyala que “necessiten protecció front la violència de gènere, l’abús i l’explotació sexual”.
Les dones ucraïneses no només pateixen els bombardejos i les explosions, també tenen por de les possibles violències sexuals. Segons el testimoni que recull The Guardian sobre Antonia Medvedchuk, (31), el dia que va sentir les bombes, el primer que va agafar abans de fugir van ser preservatius i tisores per si les havia de menester com a mecanisme de defensa front una possible agressió.
En temps de guerra, elles es converteixen en “camps de batalla”, tot allò sexual esdevé una forma de dominació i d’atemptat contra la integritat física de les persones.
Quantes dones han de ser violentades per guanyar una guerra?
Per què les dones han de patir les conseqüències d’una guerra que, en la major part dels casos, han iniciat els homes?
Per últim, recordem el llegat que ens va deixar la teòrica política i filòsofa Hannah Arendt sobre els conflictes armats i el totalitarisme. L’autora ens convida a qüestionar els discursos prefabricats i a pensar en les conseqüències dels nostres actes perquè per ella, pensar, dialogar, qüestionar, és un acte polític en sí mateix. El dia que deixem de reflexionar i considerar la nostra manera d’actuar i de ser, significarà que hem deixat de pensar.
