Hi diem la nostra
El 25 de novembre (25-N) és el Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència contra les Dones. És una jornada de record i de commemoració per a les qui ho han patit en pròpia pell i per a les qui els ha costat la vida. Però no només això. El 25-N ens ha de servir per reflexionar conjuntament com a societat —govern, ciutadans, empreses— sobre com hem arribat fins aquí i com revertir les tendències actuals.
Perquè, ara per ara, les dades són alarmants. Al món, cada deu minuts una dona és assassinada per la seva parella o ex parella. A Europa, cada any hi ha 2.300 dones que moren assassinades per aquestes causes. A Espanya, aquesta xifra l’any 2023 va ser de 56 dones. I, de fet, a Catalunya aquest 2024, molts mesos abans d’acabar l’any, les xifres de feminicidis ja igualen el total de crims d’aquest tipus comesos el 2023.
Tenint aquestes xifres al davant, costa de creure que les denúncies per violència de gènere a l’Estat hagin augmentat gairebé cada any des del 2013. Creixen les denúncies, sí, però les morts per violència de gènere es mantenen. Com diu Miguel Lorente, «la nostra societat genera seixanta nous assassins cada any». Hi ha alguna cosa que falla. De fet, més d’una.
Les denúncies són efectives?
Tot i que, des del món de la política, el que s’incentiva és que les dones en context de violència de gènere denunciïn la seva situació, la veritat és que no els és tan fàcil. De mitjana, triguen vora nou anys a fer-ho, dada que expliquen molts factors, com ara:
1. La por a la reacció de l’agressor.
2. La baixa autoestima i dependència emocional.
3. La falta de recursos econòmics propis.
4. La minsa detecció de casos des de l’atenció primària de salut.
Les denúncies no sempre garanteixen la protecció de les víctimes
Per desgràcia, el 29 de juny d’enguany vam veure que les denúncies no tenen per què salvar les víctimes: l’Amal i els seus dos fills van ser assassinats pel seu exmarit, amb una ordre d’allunyament i condemnat per violència de gènere.
El VioGén: una bona eina sense prou recursos. Els professionals que hi treballen han de calcular el grau de protecció que requereixen les denunciants dins del sistema. Es parteix d’una entrevista, que no sempre reflecteix les seves necessitats reals. Hi ha una clara voluntat de millora i de revisió dels processos, però els canvis no arriben tan ràpid com caldria. Pel que fa a la protecció en el dia a dia, un membre del cos policial té assignades de mitjana entre cinquanta i cent denunciants. Cal baixar aquesta ràtio.
Perquè no ens en sortim?
Un problema tan complex no es pot solucionar des d’un sol vessant. En la violència de gènere hi ha tants factors per tenir en compte que cal la implicació no només del sistema judicial o policial, sinó d’un gran i variat nombre d’actors socials. Des de totes les esferes es pot contribuir d’alguna o més maneres. Nosaltres, com a empreses, podem sensibilitzar, formar i acompanyar les dones qui ho pateixen i millorar la seva vida. De fet, la prevenció sempre és la resposta justa. I en el procés de prevenció hi entren la sensibilització i la formació. Ensenyant aquesta realitat i com es manifesta al personal de l’empresa i tenint un protocol per guiar les treballadores en contextos de violència de gènere ja formem part del canvi. Cal incloure els homes en la sensibilització per deixar de normalitzar els petits o grans actes masclistes que, finalment, legitimen les violències de gènere. Com a societat, hem de dedicar esforços i energies a sensibilitzar els agressors, i des del món de l’empresa hi podem posar el nostre gra de sorra. Ja ho diu l’expressió: «De mica en mica s’omple la pica». Les petites mesures i modificacions que apliquem avui faran una gran diferència demà. Tothom hi suma, i nosaltres, les empreses, també.
